Reflex és una instal·lació escultòrica realitzada com a projecte final de l’Albert Jaime que després va ser exposada a l’emblemàtic espai arquitectònic de la Cúpula del Cementiri dels Caputxins de Mataró.
Reflex
Text de Mercè Martínez Seguer
"El diálogo limpio y neto que se produce entre la materia y el espacio,
la maravilla de ese diálogo en el límite, creo que, en una parte importante, se debe a que el espacio o es una materia muy rápida o bien la materia es un espacio muy lento." Eduardo Chillida
Reflex és una de les darreres obres amb què l’artista Albert Jaime (Mataró, 1986), mitjançant el diàleg entre matèria, espai i temps, ret homenatge a una de les seves més significatives fonts d’inspiració: la natura.
Natura observada, experimentada. Natura mestra de lliçons formals, portadora de troballes instintives i reveladores que, si bé configuren a través de l’acumulació, el ric imaginari de l’artista, esdevenen alhora petits relleus anomenats textures i la gènesi de futures creacions escultòriques de més gran format.
La peça s’inscriu en una trajectòria artística que, iniciada amb Cnidarians (2011) i seguida d’Eco (2012), Trompetes (2013) i Llavor (2013), té com a denominador comú fer de l’escultura una al·legoria dels cicles vitals a través del treball del ferro. En aquest itinerari es fa evident com una obra és gestadora de la maduresa de la següent: Reflex és així l’evolució harmònica d’Eco .
L’acer és el protagonista matèric de la peça i el material predilecte de l’escultor per la seva mal·leabilitat, capacitat d’evolució temporal i vigor. I és que en l’obra es fa palesa l’afirmació de Chillida que “mentre que la pedra és massa, el ferro és múscul”. A Reflex l’artista també reivindica la bellesa i la calidesa del ferro, i ho fa optant per un acabat d’oxidat natural i vernís per tal d’emfatitzar el vincle de la peça amb la morfologia dels arbres. És aquí on emplacem un altre dels objectius de l’Albert Jaime: la cerca de l’organicitat del ferro. L’artista fa que l’obra assoleixi una textura cromàticament integradora en un espai natural, però en canvi contrastada i enigmàtica en un recinte racional com el de la capella neoclàssica del Cementiri dels Caputxins.
Albert Jaime, des de l’abstracció, aborda la referència a les branques, la copa i les arrels dels arbres; com ells, l’obra s’enlaira i s’expandeix en formes orgàniques que modelen l’espai a través d’una aparent dansa, sinuosa i mística, a la qual la llum zenital de l’òcul transfereix un caire expressionista. Seran els efectes lumínics els que enriquiran els matisos monocromàtics de la peça i faran visible la construcció fractal de l’obra, en evidenciar les cicatrius de soldadura de les peces cilíndriques, generadores de les seves ramificacions. Reflex és una escultura dinàmica ja que l’asimetria d’aquestes ramificacions permeten visualitzar, en recórrer el perímetre de la peça, un fascinant ventall de composicions formals abstractes i, per tant, de multiplicitat de punts de vista.
La forma també juga un paper important en l’acotació de l’espai. En efecte, a Reflex les formes orgàniques revelen un espai intrínsec que totes miren d’incloure i definir; un espai tangible, de qualitats expressives; un espai que commou i no deixa indiferent l’espectador; un espai en relació simbòlica amb l’interior de la capella i en connexió diàfana amb l’exterior a través de l’òcul. Les formes escultòriques de Reflex, igual que delimiten un espai, també referencien un temps: el de creació a partir de l’acoblament dels tubs cilíndrics d’acer, cosa que aporta un ritme modular a l’obra; i el temps de percepció visual, de lectura de l’obra, que implica un desplaçament al seu voltant i que contribueix a emfatitzar-ne el dinamisme.
Partint d’una economia en el contacte tel·lúric que sembla voler desafiar les lleis de la gravetat des de la seva potent escala, l’obra genera una singular simetria terrenal-celestial on percebem l’efecte reflex que li dóna nom. Un reflex diferent del narcisista de la mitologia clàssica, que mirava de capturar la seva pròpia imatge reflectida en l’aigua. Aquí són arrels que es projecten cap al cel, que revelen allò ocult i secret; ramificacions que esdevenen metàfora d’un recorregut espiritual i enigmàtic que resta en harmonia amb l’espai circular de la Cúpula; àmbit també simbòlic de dialèctica entre cel i terra. Reflex se’ns manifesta com una orbicular reflexió artística que té, per principi i fi, la natura.
Mercè Martínez Seguer
Historiadora de l’art
Professora Història de l’art EASD Pau Gargallo
Juny de 2016
