La intenció d’aquest projecte és crear una escultura a mida real purament simbòlica, articulada a través de diversos materials i objectes que remetin a significats precisos. L’elecció d’oscil·lar entre diferents materials es basa en el desig i la curiositat d’experimentar, d’endinsar-se en alguna cosa nova. Una escultura posa a prova les habilitats i els límits de l’autora, que tractarà temes profunds que porten a allò més personal, a intentar alliberar estats d’ànim, sensacions i emocions a través de l’art.

El cuerpo como prisión de la mente: Déjame ir té com a protagonista l’intent de contar de manera crítica una part dels pensaments i creences de la Valentina, a través d’una anàlisi detallada que abasta diferents camps d’investigació com la filosofia, la neurociència i la psicologia.

Aquest projecte s’ha proposat com objectiu, o “ocurrència” ajuntar el simbolisme de l’Arbre de la Ciència amb el simbolisme del Llibre Sagrat. L’arbre és vida, esperit, creixement, mort, renaixement i fins i tot pot representar la immortalitat. El Llibre Sagrat és objecte de saviesa on s’hi troben tots els sabers dels pobles ancestrals i presents.

S’ha realitzat un arbre que neix del que es podria anomenar “llibre sagrat” de qualsevol cultura o religió del qual neixen arrels que alimenten el petit arbre que creix, dona fruits i completa el cicle vital. Aquests fruits exquisits són llibres de diferents textures i sabors de la saviesa humana, art, poesia, filosofia, ciències, religió, política... tot el saber acumulat per la humanitat. Són els llibres-fruits de la Saviesa en els que s’hi troben totes les cultures barrejades. Al peu de l’arbre s’hi troba asseguda una dona llegint un llibre d’aquests fruits madurs caiguts. Així es tanca el cicle vital de la història: la dona simbolitza la regeneració vital, és terra, neix de la terra i per això té formes rocoses. És forta, sensible, universal... és la nova simbologia d’Eva, mare de tota la humanitat. La història de la humanitat no es basa en una sola arrel, totes les arrels formen aquest arbre simbòlic anomenat “Saviesa”, font de vida, aliment de l’esperit, desig de coneixement.

 

El projecte es basa en l’experimentació de les formes, a través del monopatí com a material base, per transmetre plàsticament conceptes que parteixen de raonaments filosòfics  relacionats amb la veritat.
Són sis peces que fan referència a les idees de sis pensadors. Cadascun dels teoremes analitzats rep una forma, transformant cada idea en una al·legoria. Es tracta de crear representacions metafòriques d’idees abstractes, per mitjà d’elements plàstics. No deixa de ser un repte interessant representar conceptes abstractes amb formes que parteixen de l’experimentació amb el patí com a objecte quotidià, convertint-lo en un nou material per representar aquestes idees. Quan va sorgir el moviment abstracte a principis del segle passat, intentaven crear l’abstracció de la figuració. El que es proposa amb aquestes peces és la figuració de l’abstracció.

 

Reflex és una instal·lació escultòrica realitzada com a projecte final de l’Albert Jaime que després va ser exposada a l’emblemàtic espai arquitectònic de la Cúpula del Cementiri dels Caputxins de Mataró.

Reflex
Text de Mercè Martínez Seguer

"El diálogo limpio y neto que se produce entre la materia y el espacio,
la maravilla de ese diálogo en el límite, creo que, en una parte importante, se debe a que el espacio o es una materia muy rápida o bien la materia es un espacio muy lento." Eduardo Chillida

Reflex és una de les darreres obres amb què l’artista Albert Jaime (Mataró, 1986), mitjançant el diàleg entre matèria, espai i temps, ret homenatge a una de les seves més significatives fonts d’inspiració: la natura.
Natura observada, experimentada. Natura mestra de lliçons formals, portadora de troballes instintives i reveladores que, si bé configuren a través de l’acumulació, el ric imaginari de l’artista, esdevenen alhora petits relleus anomenats textures i la gènesi de futures creacions escultòriques de més gran format.

La peça s’inscriu en una trajectòria artística que, iniciada amb Cnidarians (2011) i seguida d’Eco (2012), Trompetes (2013) i Llavor (2013), té com a denominador comú fer de l’escultura una al·legoria dels cicles vitals a través del treball del ferro. En aquest itinerari es fa evident com una obra és gestadora de la maduresa de la següent: Reflex és així l’evolució harmònica d’Eco .

L’acer és el protagonista matèric de la peça i el material predilecte de l’escultor per la seva mal·leabilitat, capacitat d’evolució temporal i vigor. I és que en l’obra es fa palesa l’afirmació de Chillida que “mentre que la pedra és massa, el ferro és múscul”. A Reflex l’artista també reivindica la bellesa i la calidesa del ferro, i ho fa optant per un acabat d’oxidat natural i vernís per tal d’emfatitzar el vincle de la peça amb la morfologia dels arbres. És aquí on emplacem un altre dels objectius de l’Albert Jaime: la cerca de l’organicitat del ferro. L’artista fa que l’obra assoleixi una textura cromàticament integradora en un espai natural, però en canvi contrastada i enigmàtica en un recinte racional com el de la capella neoclàssica del Cementiri dels Caputxins.

Albert Jaime, des de l’abstracció, aborda la referència a les branques, la copa i les arrels dels arbres; com ells, l’obra s’enlaira i s’expandeix en formes orgàniques que modelen l’espai a través d’una aparent dansa, sinuosa i mística, a la qual la llum zenital de l’òcul transfereix un caire expressionista. Seran els efectes lumínics els que enriquiran els matisos monocromàtics de la peça i faran visible la construcció fractal de l’obra, en evidenciar les cicatrius de soldadura de les peces cilíndriques, generadores de les seves ramificacions. Reflex és una escultura dinàmica ja que l’asimetria d’aquestes ramificacions permeten visualitzar, en recórrer el perímetre de la peça, un fascinant ventall de composicions formals abstractes i, per tant, de multiplicitat de punts de vista.

La forma també juga un paper important en l’acotació de l’espai. En efecte, a Reflex les formes orgàniques revelen un espai intrínsec que totes miren d’incloure i definir; un espai tangible, de qualitats expressives; un espai que commou i no deixa indiferent l’espectador; un espai en relació simbòlica amb l’interior de la capella i en connexió diàfana amb l’exterior a través de l’òcul. Les formes escultòriques de Reflex, igual que delimiten un espai, també referencien un temps: el de creació a partir de l’acoblament dels tubs cilíndrics d’acer, cosa que aporta un ritme modular a l’obra; i el temps de percepció visual, de lectura de l’obra, que implica un desplaçament al seu voltant i que contribueix a emfatitzar-ne el dinamisme.

Partint d’una economia en el contacte tel·lúric que sembla voler desafiar les lleis de la gravetat des de la seva potent escala, l’obra genera una singular simetria terrenal-celestial on percebem l’efecte reflex que li dóna nom. Un reflex diferent del narcisista de la mitologia clàssica, que mirava de capturar la seva pròpia imatge reflectida en l’aigua. Aquí són arrels que es projecten cap al cel, que revelen allò ocult i secret; ramificacions que esdevenen metàfora d’un recorregut espiritual i enigmàtic que resta en harmonia amb l’espai circular de la Cúpula; àmbit també simbòlic de dialèctica entre cel i terra. Reflex se’ns manifesta com una orbicular reflexió artística que té, per principi i fi, la natura.

Mercè Martínez Seguer
Historiadora de l’art
Professora Història de l’art EASD Pau Gargallo
Juny de 2016